dimecres, 5 de desembre del 2012

Spanish government and Catalan independence

As most of you already know, the movement for the independence is growing in Catalonia since several years ago. Last November 25,  pro-independence parties won the elections for the Catalan Parliament and more than one hundred seats of a total of 135 support the idea of having a referendum about this issue.


One could expect that in front of such a situation, Spanish government would work for the reconciliation between the Catalans and the rest of Spain and would offer to Catalans some of their demands to show that it is not necessary the secession from Spain in order to accomplish our collective projects. Nothing further from the truth. Two days ago, Spain's education minister said he was drafting a proposal to make the Castilian (Spanish) obligatory in schools throughout Catalonia. 

Since 34 years ago, Catalan is the language of instruction in Catalonia's public schools and Spanish is taught as a subject. The aim of this policy is to guarantee that all pupils end their studies knowing both Catalan and Spanish. The model works, and Catalan students not only know Catalan but they also get the same results in Spanish language exams than in the rest of Spain. Moreover, the model has been praised as a good practice by the European Commission and UNESCO.

What is normal in the Swiss cantons or in Quebec, that pupils learn in the own language of the region at school, is seen as unpatriotic in Spain. What is normal in USA, that education is a competence of the regional states and the federal government has nothing to say about it, is considered a threat to Spanish nation. What is normal in Scotland and Quebec, that nations can decide peacefully and democratically their own future, is understood as a sign of weakness in Spain. 

As Ovidi Montllor said, there are some people who don't want that we speak, read, and think in Catalan. They are the same people who don't want that we speak, read, and think.

dilluns, 26 de novembre del 2012

La pluralitat ens donarà l'hegemonia

Ahir els catalans vam decidir. Vam decidir que volíem caminar cap a la independència, però que no ho volíem fer de la mà d'un sol partit, ni d'un sol líder.


Ahir els catalans vam advertir. Vam advertir que el nou estat no serà patrimoni de ningú sinó un projecte plural, i que encara que ser més ens obligui a parlar més entre nosaltres i caminar una mica més a poc a poc, ser més i diversos ens farà guanyar l'hegemonia.

Ahir els catalans ens vam contar. Vam saber que ja som majoria els més de dos milions de ciutadans que tenim la il·lusió de fer un nou estat i que només ens queda poc més d'un milió de catalans per engrescar.

Ahir els catalans vam sorprendre. Vam sorprendre tots els mitjans de Barcelona i de Madrid que tant s'havien entestat en pintar-nos una campanya en blanc i negre, on s'havia de triar entre la A d'Artur o la A d'Alícia. Vam mostrar-los que existien els colors i que no havíem de renunciar a res.

Ahir els catalans vam reflexionar. Ens vam adonar que érem diversos, i que això ens fa millors. Ens vam adonar que ens queda molta feina per fer, que haurem de saber guanyar, i que la supèrbia és una mala companyia.

Avui, amb calma, el món ens mira, reconeix la nostra majoria, i ens concedeix algun petit gest senyal que anem per bon camí.

I avui també, com sempre, el govern espanyol i els seus mitjans continuen negant la realitat, com si aquesta no existís quan s'ignora o es transformés a cop de titular de diari o de roda de premsa. Creuen que allà on escriuen fracàs de Mas, els (com a mínim) 80 diputats independentistes del parlament deixen de ser-ho. És la seva miopia una de les nostres millors aliades.

Ahir els catalans vam ser hàbils. Vam ser hàbils per dir, independència sí, però una independència de tots i per a tots.

dijous, 22 de novembre del 2012

25N: No perdéssim la memòria

Aquestes eleccions no són unes eleccions qualsevol. Per primera vegada, pràcticament tots els partits d'àmbit estrictament català s'han posat d'acord per, en cas que aconsegueixin una majoria prou àmplia al parlament, començar el procés d'autodeterminació. Aquestes eleccions són el primer pas en el pla institucional del procés que la societat civil vam començar l'onze de setembre al carrer.


Aquest període que el proper dilluns encetarem, serà relativament llarg i difícil, i requerirà la suma de sensibilitats polítiques i socials molt diferents. Conservadors, liberals, socialdemòcrates, ecopacifistes, i comunistes ens haurem de coordinar i remar en la mateixa direcció. Diumenge, definirem quina és la correlació de forces que volem tenir al parlament en aquest moment de transició. Si l'independentisme ha estat sempre un moviment transversal i plural, plural hauria de ser també la seva representació parlamentària. Ningú en té el monopoli, i les opcions són moltes i diverses.

L'altre tema que marca aquestes eleccions és la crisi econòmica. Mai a Catalunya ni a la mediterrània hi havia hagut tanta gent sense feina. Mai els desnonaments havien estat tan massius, ni mai tan grans les contradiccions: els governs han fet el rescat més gran de la història de la banca, mentre a la vegada retallen durament els serveis públics bàsics.

El problema de la crisi és complicat, té causes diverses, locals i globals, i la seva solució també requereix polítiques a escales regionals i europees.  Tal com dissertava en un post recent, tots plegats hem de reflexionar com hem arribat col·lectivament fins aquí i com n'estem sortint. 

Pel que fa a les causes, crec que és fàcil consensuar que algunes de les més importants serien el model de creixement que vam utilitzar en la fase expansiva del cicle econòmic (construcció i mà d'obra barata), la irresponsabilitat dels diferents governs centrals en matèria fiscal, i el model d'inversió pública. Doncs  bé, el model de creixement basat en la construcció comença amb l'aprovació de la nova llei del sòl el 1996 per part de PP i CiU. Més endavant, quan partits de l'esquerra proposaran introduir regulacions per limitar i frenar l'endeutament privat, PSOE, PP i CiU hi votaran en contra. PSOE, PP i CiU també aprovaran al Congrés la reforma fiscal de 2006 amb rebaixes fiscals per als més rics (reducció els tipus dels trams alts de l'IRPF i introducció de noves deduccions per a l'impost de societats). És en aquest moment quan comencem a utilitzar ingressos extraordinaris provinents de la construcció per finançar despesa corrent. Quan més tard la bombolla de la construcció punxi, ens trobarem amb un sistema fiscal insuficient. Finalment, per acabar-ho d'adobar, la major part de la inversió pública de l'estat i les comunitats anirà destinada a obres faraòniques sense cap tipus d'anàlisi cost-benefici (aeroports, AVE, ciutats del cinema, de les arts, etc.). Les inversions en comptes de fer-nos més competitius esdevenen lloses en el pressupostos dels propers anys. Però a qui li importa, si les grans constructores de les obres i les grans caixes que les financen van fent calaix.

Respecte a la resposta que els governs han donat a la crisi, crec que també és fàcil consensuar que és injusta. Tot l'esforç ha caigut sobre la classe mitjana i treballadora mentre les grans empreses i fortunes n'han quedat intactes. La correcció del dèficit s'ha fet bàsicament per la via de la retallada en la despesa social, i la pujada de l'IVA i altres taxes. La reforma laboral votada per PP i CiU ha implicat una pèrdua de drets laborals dels treballadors, ja que al contrari que als nòrdics, la flexibilització del mercat laboral no ha s'ha compensat amb una millora dels drets dels aturats. A més, el rescat dels bancs i les concessionàries d'autopistes del govern central (dut a terme pel PP amb el suport de CiU), fa que la riquesa no es distribueixi de dalt cap abaix sinó de baix cap amunt.

Totes les propostes fetes al parlament i al congrés pels grups d'esquerres en la direcció de reduir el dèficit mitjançant un augment dels ingressos han estat descartades successivament per PP, PSOE i CiU. Des d'una lluita més intensa contra el frau fiscal (s'estima que és com a mínim del 20%), fins a la recuperació de l'impost de successions i patrimoni, passant per taxes a les elèctriques i nuclears (que per cert tenen beneficis astronòmics gràcies a una regulació que els permet un oligopoli de facto).

També cal citar la modificació exprés de la constitució, sí, aquella que és intocable per fer una Espanya on els catalans ens sentim còmodes, PSOE i PP se la reformar el setembre del 2011 amb un cap de setmana i amb en Duran provant de pactar fins l'últim moment. Més tard, PP i CiU aprovaran la llei d'estabilitat pressupostària que que inclou un mecanisme per intervenir les comunitats autònomes que incompleixin l'objectiu de dèficit, i estableix com a prioritat número 1 de tota administració tornar els diners prestats. Si la llei d'estabilitat pressupostària espanyola contenia uns objectius més estrictes dels que proposava la UE, CiU i PP tornaran a aprovar una altra llei d'estabilitat encara més rigorosa al parlament.

A més a més, quan el descontentament per aquestes polítiques va fer sortir la ciutadania al carrer, la resposta dels governs espanyol i català va ser unívoca: repressió policial. Accions violentes sense justificació (sense la identificació dels agents amb un número de sèrie a l'uniforme), detencions preventives (el cas més famós va ser el d'en Pau Llonch), i fins i tot CiU i PP van arribar a proposar de modificar el dret de reunió.

El més trist de tot plegat és que aquests esforços titànics que estem fent són del tot estèrils. Unes retallades tan fortes en tan poc temps redueixen l'activitat econòmica, les previsions d'ingressos no es compleixen i la situació del dèficit persisteix. L'actual govern català té dèficits majors que el seu antecessor. Reformes estructurals de contenció de la despesa i un ús eficient i racional dels recursos són necessàries, però no seran suficients sense un canvi de paradigma a escala europea que permeti als governs fer polítiques anticícliques. Però això companys, ja ho deixo per un altre dia.

Voldria acabar amb una reflexió. El nostre vot és una de les millors eines que tenim els ciutadans en democràcia per transformar la societat. Utilitzar-lo sense reflexionar seria una irresponsabilitat que a aquestes alçades ja no ens podem permetre. Diumenge vinent doncs, és important que fem memòria, i recordem qui ha votat què.

dijous, 11 d’octubre del 2012

Societat, sobirania i nacionalisme


Reprenc l'activitat al bloc per posar cullerada a un debat que n'hi ha que feia molt de temps que esperàvem. Si tot va sobre el previst, els catalans (principatins, si s'ha d'ofendre algú) haurem de decidir entre continuar pertanyent a l'estat espanyol, o esdevenir un altre estat dins de la unió europea i participar així en primera persona en l'engrescador projecte de la construcció d'un estat federal europeu.


L'objectiu del meu post d'avui és intentar desmuntar el miratge dels ciutadans del món, dels apàtrides, o d'aquells que adverteixen sobre la incompatibilitat entre ser d'esquerres i independentista a la vegada. I la manera de fer-ho és presentant el clàssic problema de la definició de l'àmbit d'aplicació de la sobirania.

Els humans quan vivim en societat hem de prendre decisions col·lectives. Hem de pactar regles per conviure, hem de construir infraestructures comunes, i hem de finançar conjuntament el cost de l'aplicació d'aquestes regles i la construcció d'aquestes infraestructures. Al llarg de la història, hem anat augmentant cada vegada més el nombre d'àmbits que hem volgut gestionar de forma col·lectiva; l'educació, la sanitat, el transport públic, les televisions públiques, la gestió dels residus, o la neteja dels carrers en són alguns exemples.

Un problema intrínsec a prendre decisions col·lectives és doncs definir el col·lectiu, és a dir, el grup de persones que pren i aplica tals decisions. Suposem que hi ha una empresa energètica que vol posar una central nuclear a la vila de Llinars del Vallès; qui ha d'autoritzar (o rebutjar) la construcció d'aquesta central? Els ciutadans de Llinars? La comarca del Vallès Oriental? El Principat de Catalunya? Els Països Catalans? L'estat espanyol? La unió europea? O la humanitat sencera?

A la pràctica, el món d'avui és un món de sobiranies compartides. Podem tenir col·lectius de decisió diferents per a diferents qüestions. Així, per exemple, en l'actualitat, el manteniment dels carrers és responsabilitat del municipi, la gestió del sistema sanitari de les comunitats autònomes, la política d'infraestructures del govern central, i la política econòmica de la unió europea. Per tant, qualsevol proposta política de qualsevol ideologia ha d'anar acompanyada del seu àmbit d'aplicació. I és aquí on ens trobem amb el problema de definir la sobirania. I és aquí on tothom s'ha de mullar i no hi ha neutralitat possible.

Per més d'esquerres, internacionalista, apàtrida o ciutadà del món que se sigui, la decisió política sempre estarà emmarcada en un territori. I és precisament això el que els ciutadans de Catalunya haurem de decidir en un futur proper, si volem que competències com la recaptació i la distribució dels impostos, o la gestió i construcció d'infraestructures segueixi en l'àmbit espanyol o passi a un àmbit català. Qualsevol de les dues opcions és igual de legítima, igual de raonable, i perquè no dir-ho també, igual de nacionalista.

dissabte, 10 de març del 2012

Una crisi antiga per una nova democràcia

Des de fa uns anys les economies europees es troben atrapades en una crisi que sembla no tenir solució. La baixada d'ingressos que ha significat pels governs la frenada de l'activitat econòmica els ha obligat a endeutar-se, cosa que ha provocat una crisi de deute, que els fa ara a retallar els pressupostos en àmbits bàsics com sanitat i educació. Hem entrat en una espiral depressiva de més retallades, menys consum, menys recaptació d'impostos i més retallades altra vegada, d'on no som capaços de trobar la sortida. Ara per ara, els governs han continuat amb l'habitual costum que la classe mitjana i treballadora pagui la festa amb la recepta de més impostos per menys drets i serveis. No vull avui però dissertar sobre com escapar d'aquesta espiral depressiva, sinó entendre com hi hem arribat i quina és la nostra quota de responsabilitat.


1. Diagnòstic present i passat

L'economia espanyola té diversos problemes estructurals que fan que la sortida de la crisi ens sigui més complicada que als nostres veïns europeus.

(a) Un model productiu amb una ocupació molt fràgil
Històricament Espanya ha tingut una ocupació molt fràgil en èpoques de frenada del creixement. Mentre la caiguda del PIB des de l'inici de la crisi ha ha estat de l'ordre d'un 3-4%, l'atur s'ha més que doblat arribant a més d'un 20% d'aturats. Això és conseqüència d'un model productiu massa basat en mà d'obra barata, la qual és difícil d'adaptar i reconvertir en temps de canvi. El paradigma n'és la construcció. L'any 2007, el sector de la construcció representava el 16% de l'activitat econòmica i donava feina al 12% dels treballadors espanyols.

Per què i com vam incentivar aquest model productiu? En els anys del boom, el sector financer va apostar per l'habitatge. El diner és limitat i si l'invertim en la construcció d'habitatge no el podem invertir a la vegada en la compra de maquinària que faci una empresa més productiva i eficient. Durant l'època d'hiperliquiditat, l'empresari que volia tirar a terra la seva fàbrica per construir-hi un bloc de pisos tenia el finançament garantit, mentre el que volia millorar del sistema de producció, no.

(b) Dèficit públic
La frenada de l'economia ha disminuït els ingressos de les administracions i ha disparat la despesa social (subsidis d'atur, augment de l'ús de la sanitat i educació públiques, etc.), provocant que una gran part dels governs occidentals es trobin en una situació de dèficit. En el cas espanyol, però, hem de ser conscients que aquest dèficit també és conseqüència de la irresponsabilitat dels diferents governs centrals en matèria fiscal. Durant el boom de la construcció vam utilitzar els ingressos extraordinaris que provenien d'aquest sector per finançar despesa corrent, a més d’aprofitar l'avinentesa per baixar els impostos (impost de patrimoni, trams alts de l'impost sobre la renda).

El problema és greu ja que a diferència d’EUA, el Banc Central Europeu no pot facilitar diner als governs de la zona euro, de manera que l’única font de finançament a part dels impostos són les subhastes de deute sobirà. Hem donat massa poder als mercats financers, que lluny de la prudència del setembre de 2008, ara s'han fet amos i senyors.

El sistema fiscal espanyol té a més diverses peculiaritats respecte als seus homòlegs europeus: s'estima que l'economia submergida representa un 20% del PIB, frau fiscal de les grans empreses, una pressió fiscal sobre la renda del treball molt més alta que sobre les rendes del capital, etc. La meitat dels recursos que ingressa l'estat provenen de l'IVA. El nostre sistema fiscal no és, doncs, progressiu.

Els problemes de tresoreria que tenen les administracions els impedeixen pagar als proveïdors, en general petites i mitjanes empreses que es troben ofegades pels impagaments.

(c) Manca de liquiditat
Aquests retards en el pagament a les empreses es combina de forma letal amb la manca d'accés al crèdit. Si bé és veritat que tot Europa té problemes d'accés al crèdit, les entitats espanyoles tenen un problema afegit: estocs de pisos cada vegada més grans en els seus balanços fruit de famílies que no poden fer front a la hipoteca. La conseqüència d'això és la desconfiança entre les entitats financeres, la manca de préstec entre elles, a les famílies i a les empreses. És a dir, empreses que no poden fer inversions per sortir d'impassos, millorar l’eficiència o, simplement, començar de zero.

(d) Deute privat
L'estat espanyol, al contrari que Alemanya o la Xina, és una economia amb una balança comercial negativa. Aquesta diferència anual entre el que comprem i venem fora és precisament el que augmenta cada any el nostre deute total (públic + privat). En el cas d’Espanya aquest deute (principalment el privat) és enorme. Tot el creixement econòmic de la darrera dècada i mitja el vam basar en el deute. Vam produir moltes coses que no vam vendre fora sinó als nostres conciutadans, i com que aquests no tenien diners, ens ho van comprar mitjançant crèdits. Que les famílies espanyoles s’endeutessin es deu tant a l’existència de diner molt barat com a la seva pèrdua de poder adquisitiu. A partir dels 80, els països occidentals han vist grans creixements de la producció, que no han anat acompanyats de creixement dels salaris. Aquesta situació és més greu a l’estat espanyol, que compta amb una distribució de la riquesa més desigual a causa, entre d’altres, de la menor progressivitat del sistema fiscal.


2. La nostra responsabilitat

Així doncs, si les coses ens anaven tan bé en el passat és, en part, perquè vivíem a crèdit (prenent diners del futur i gastant-los en el present). Aquell creixement desbordant és inseparable de la seva crisi posterior. O dit d'una altra manera, la crisi present és una simple conseqüència del model de creixement que conjuntament vam escollir en el passat.

Qui són doncs els responsables d’aquelles decisions i de la crisi? Els banquers que van apostar per la construcció? Les persones i immobiliàries que van especular amb l'habitatge? Les famílies que s'hipotecaven i vivien a crèdit? Els governs que no van reformar aquest model productiu i a més van fer rebaixes fiscals? Els ciutadans que van votar els partits de govern? Els que van votar els partits de l’oposició? Els que ni tan sols van votar?

Segurament, la major part de nosaltres, ni ciutadans, ni governants, ni empresaris vam preveure que aquella festa tenia la contrapartida d’una ressaca. Ignorar-ho, però, no ens eximeix de la responsabilitat. Tots (en major o menor grau) en som corresponsables. No vam estar a l'alçada de les circumstàncies. Vam creure que podíem delegar en els nostres representants polítics la gestió de la col·lectivitat i deixar-los fer. I no. Als polítics, tan de bona com de mala fe, els va mancar comprensió de la complexitat de la realitat actual i es van deixar endur pel curt-terminisme dels cicles electorals. I sí, nosaltres els ciutadans tampoc no vam ser conscients de les conseqüències de les seves decisions i vam continuar votant i aplaudint.


3. La nova democràcia

La situació actual és una oportunitat per reflexionar sobre com hem de canviar la presa col·lectiva de decisions, és a dir, la democràcia, per tal que no cometem en el futur els errors passats. La nova democràcia ha de ser simplement autèntica. Si volem realment decidir entre tots, hem d’estar realment preparats per fer-ho. Prendre decisions sense estar informat és d'una enorme irresponsabilitat. I tinc la impressió que això és el que hem fet les darreres dècades. Com és possible que al llarg de l’escolarització no se’ns expliqui com funciona el nostre model econòmic i se’ns doni una formació política tan precària? Com pot ser que els partits polítics es gastin més diners en propaganda electoral que en formació pels seus afiliats?

No hi ha només una raó per explicar la superficialitat de la democràcia actual. Segurament, els mitjans de comunicació i els polítics professionals i tenen un paper important. Com deia en Joan Manel Tresserras a la darrera edició de la Universitat Catalana d’Estiu, som en l'era de la simplificació. La informació ha de tenir relats ràpids, espectaculars i en blanc i negre. I encara millor si conté grans dosis de conflictivitat amb bons i dolents. Els partits polítics han entès perfectament el llenguatge, i des del primer a l’últim fan discursos simples obviant la complexitat del món.

La realitat, però, és complexa i la democràcia, per tant, té un preu: temps i esforç. Temps i esforç per formar-nos, per fer-nos més cultes i per discutir i treballar entre nosaltres. Siguem forners, mecànics, cantants, escriptors, filòsofs o enginyers, tots podem i hem d’aportar alguna cosa al debat. Tots haurem d’implicar-nos, i sinó, atendre’ns a les conseqüències de la nostra negligència. La tasca serà difícil però tenim unes eines de les quals no havíem gaudit mai com a humanitat: Internet.